divendres, 15 de gener de 2010

RELATS CONJUNTS




- Pare, perquè se'n va la mare?
- Es difícil d'explicar, ja ho entendràs quan siguis gran
- No!, sempre em dius el mateix, mare! mare!
- Diga-li adéu amb la ma, estarà contenta

Cada dia que plou, sigui hivern o estiu, la Joana sempre els espera a la cantonada, la mateixa cantonada, amb la mateixa roba, amb el mateix paraigua. Ja ni tan sols se'n recorda quantes vegades ha esperat, nomes sap que ha d'esperar, i la desesperança que té a dins per petits instants es transforma en esperança.

El retrobament es limitat i curt, cada vegada més cansat l'Àngel i cada vegada més gran el Cesc.
La Joana es reconforta veient-los a tots dos, s'acosten, es miren, no és diuen res, el Cesc intueix que ha d'estar callat, veus els ulls de la mare i ja és diuen tot el que s'han de dir, la mare marxa, com sempre marxa, i justament al girar-se per regalar-los l'ultim adéu, la veu desaparèixer, davant el cotxe blau...

Des de l'accident nomes la veuen ells, l'Àngel ja no sap si és tracta d'una benedicció o una maledicció.




21 comentaris:

jordicine ha dit...

Molt bon final! Una abraçada.

garbi24 ha dit...

Trist, però tendre, molt bo

XeXu ha dit...

Ostres, m'ha fet un salt el cor al final. Com a relat, molt bé, però fa peneta, eh?

kweilan ha dit...

Molt bonic i molt trist, també!

Alepsi ha dit...

Una benedicció. Sense cap mena de dubte. Molt maco, el relat!!!

Nets de Junh ha dit...

Gràcies, Jordicine, et torno l'abraçada.

Gràcies també Garbi.

Xexu, és el que té la pluja.

Unaltre vegada gràcies Kweilan.

Discrepo Alepsi, una maledicció, quan hi ha una pèrdua, es necessita temps per assimilar i temps de dol, en canvi ells estan estancats amb un estat dolorós irreversible. Tot i que més d'un voldria dir tot el que no ha pogut dir quan s'ha produït una pèrdua inesperada....ui quin rollo te deixat, ei gràcies!.

Elvira FR ha dit...

Uf! barreja de sorpresa, tristor, melangia, dolor? bon relat!

Ramon ha dit...

Molt trist... Però també melancòlic... Bon relat!

barbollaire ha dit...

és blau..
com el color dominant del quadre.
Té la puresa de la pluja i totes les melangies i tristors que pot portar associades.

És un gran relat

La Meva Perdició ha dit...

Quantes vegades ho hem sentit? “Ja ho entendràs quan siguis gran”, però en aquest cas no es diu de qualsevol manera. Tant cert, que dur!

Alepsi ha dit...

Discrepo, Nets. Segueixo pensant que és una benedicció. Però... és cert que depèn de com s'ho prengui la persona.

En tot cas... per a gustos els colors. ;)

Nets de Junh ha dit...

Gràcies ElviraFR.

També gràcies Ramon.

M'agrada aquesta associació d'idees entre el blau i els sentiments, gràcies barbollaire.

Exacte, La Meva Perdició, les mateixes frases segons el context, poden arribar a tenir un significat diferent.

Ei Alepsi, si tots pensessim el mateixa....seria molt i molt avorrit....

- assumpta - ha dit...

Trist, inesperat, tendre i sobretot... magnífic relat!!!
Felicitats.
=)

Grocdefoc ha dit...

Hi he vist una gran dosi de misteri.Felicitats!

Pd40 ha dit...

Quin final! Fa una mica de yuyu... però és un bon relat, una història molt maca.

Nets de Junh ha dit...

Gràcies Assumpta.

També gràcies Grocdefoc.

Si que fa yuyu...gràcies PD40

Josep ha dit...

Potent relat, una fiblada. Bon final.

Nets de Junh ha dit...

Gràcies Josep!

Bargalloneta ha dit...

Molt trist!!
però és dels finals que a mi m'agraden

Josep ha dit...

Gràcies a tu per obsequiar-nos amb un bon relat.

Assumpta ha dit...

Ostres!! Molt bo!!

Estava fent una repassada per uns quants Relats Conjunts de blogs que no conec i el teu m'ha impressionat.

Un final inesperat dit així, de sobte, però tan ben dit que entens ben aviat el que ha passat... Emociona.