dilluns, 23 de novembre del 2009

Parets

Que dir quant no tens res a dir?
Que dir quant tens masses coses a dir?

A vegades ens trobem amb una paret, pot ser prima, gruixuda, de fusta, de marbre...tan és com sigui el fet es que es tracta d'una paret.

Una paret que intentem parlar-hi, entendre-la, però no deixa de ser una paret, les paraules, les frases et retornen amb un buit de significat, es curiós, aquesta paret, tan pot ser construïda per altres com per nosaltres mateixos.

Hi han parets transparents, quasi no les veus, però hi són, les acceptes tal com venen, no tens més remei, aquestes són les pitjors ja que al final es crea paret contra paret, al final ni tan sols intentes parlar-hi ja que nomes sents la teva pròpia veu.

Que dir quant no et volen sentir?






diumenge, 15 de novembre del 2009

Ikea

L'altre dia vaig veure un anunci del Ikea, una noia proposava una festa i pretenia convidar tots els seus antics, passats, caducats amors... a on n'hi caben 2 n'hi caben 3.

La idea també se m'ha passat pel cap, reunir a tots el que en el seu moment han estat importants per mi tan a nivell amorós com sexual, no sempre la cosa va lligada l'una amb l'altre.
La veritat de tots ells, sempre he après alguna cosa, o m'han fet descobrir alguna cosa de mi, no guardo cap mal record de cap d'ells, tot i que potser en algun moment m'han pogut causar un petit "malestar", és compensable amb els bons i plaents moments.

Les amigues ben casades, no entenen les meves necessitats "físiques", senzillament perquè elles sempre ho tenen a casa i a l'abast, tot i que les seves necessitats divergeixen moltes vegades de les necessitats dels seus marits.... es així com moltes vegades em posen cares de circumstàncies quan em pregunten i naturalment els hi contesto.
No entenen el procès de reeducació que he hagut de tenir, i com jo moltes dones de la meva generació, el fet d'haver estat educada en una família de classe mitjana típicament catalana dins un poble, et condiciona tant emotivament com sexualment, procès de reeducació bó molt i molt bó!.

També no entenc les amigues separades o no tant, que un cop separades es llencen a la busqueda d'un home, elles també amb cares de circumstàncies no entenen el perquè de tant de temps de la meva solteria amorosa.

Tot i això sempre he pensat que estar bé amb un mateix es important, tot i que a vegades justament aquest benestar no sigui el més correcta o esperat pels altres.

...VISCA LA REPÚBLICA INDEPENDENT DE CASA MEVA!!!!!!.....
..VISCA LA REPÚBLICA INDEPENDENT DE CASA MEVA!!!.....

divendres, 13 de novembre del 2009

Matrimoni

Conversa 1:


Dona: Que ho provem?

Home:....em fa mandra....


Conversa 2:


Dona: Sempre el mateix...vinga ho provem?

Home:...tinc mal de cap.....


Conversa 3:


Dona: Vinga...si ens agrada ho podem repetir

Home:...ufffff....es que tanta preparació per un moment....


Conversa 4:


Dona:...va que ja ho tinc tot preparat....

Home:...tu?...ja?...


Conversa 5:


Dona:...li vaig preguntar a la Neus com fer-ho..a qui volies que li preguntes a ta mare?

Home:...ma mare ja no esta per aquestes coses....


Conversa 6:


Dona:....apreta....

Homa:....no entra...ja t'he dit que el forat es massa petit....


Conversa 7:


Dona:...jo aguanto...tu prova-ho.....

Home:...tu mateixa....


Conversa 8:


Dona:...no et desanimis...no surt sempre a la primera....

Home:..ja t'he dit que no era bona idea...encara que s'hi possi oli....


Conversa 9:


Dona:..ho tornem a provar?...això ha d'entrar!....

Home:...pffff....com vulguis....


Conversa 10:


Dona:...veus com va entrar....

Home:...si aquest pollastre farcit esta boníssim...per cert, parlant de forats....




Dita:


Qui vulgui menjar peixet que sàpiga que s'ha de banyar el culet..o tal dit també qui vulgui carns enculi abans.





dimecres, 11 de novembre del 2009

La senyoreta Pepis

La senyoreta Pepis és mira al mirall, és pinta els llavis amb el seu pintallavis habitual “roig-passió”, es pentina el seu cabell ros d’aigua oxigenada, es repassa les celles i se’n vermella les galtes amb el coloret que tant li agrada.
Porta la roba dels dimecres, malles negres i el suèter vermell, comença a fer fred, però tant se val, ja va prou tapada i vol ensenyar la forma del seu cos, avui es dimecres.
La senyoreta Pepis és mira les sabates, no en té tantes per triar, però agafa les sandàlies
negres, les sandàlies amb plataforma que tant li agraden.
Es mira al mirall, suspira...avui es dimecres.
La senyoreta Pepis, surt al carrer, i se’n va cap al bar del Toni, li demana un tallat, i com
cada dia li pregunta al Toni si esta maca, ell com cada dia li diu que si, al marxar com cada dia li fa un petó a la galta.
Esta contenta avui és dimecres, i la senyoreta Pepis quan esta contenta, riu, no com la majoria de gent que es va trobant al carrer, ni un bon dia, ni un hola, però li es igual avui es dimecres.
La senyoreta Pepis es troba a una vella amiga, se saluden, es parlen, i riuen, l’amiga li fa una abraçada i marxa.
Arriba el moment, i la senyoreta Pepis comença a cançonejar.
- Guapa!!!!...mira quina rossa més bonica ens ve a veure....
La senyoreta Pepis passa per davant dels operaris, fa un mes que estan canviant les llambordes del carrer.
- No puc parar-me que tinc molta feina...però si voleu us canto una cançó...
La senyoreta Pepis els hi canta una cançó, l’escolten, riuen i aplaudeixen al final. La senyoreta Pepis marxa contenta com cada dimecres.



- No se com l’aguanteu, esta xalada, si es una vella!!!
- I?
- Però tiu que no ho veus? Cada dia el mateix rotllo
- I?...perquè et molesta?...si et molesta no l’escoltis
- Esta sonada!
- I?... quin problema tens?, ella cap ni un, es més feliç que tu i jo, cada dia be amb un somriure a dir-nos bon dia, ens canta una cançó i marxa, quin és el problema?
- Es vella, lletja i gorda, i va pintada com si fos una pepona...
- I?
- Algú li hauria de dir que fa el ridícul
- Perquè? Ella t’ha preguntat que n’opines d’ella o si el que fa esta bé o malament? collons... que és la Pepis del barri, tu i la teva puta mania d’etiquetar la gent, i tu ets el tiu tan enrollat que passa dels perjudicis?... sinó la vols escoltar ni la vols veure ningú t’obliga a fer-ho
- Ja, però.....
- I?



La senyoreta Pepis es desperta, esta contenta perquè avui es dijous. La senyoreta Pepis es mira al mirall, es pinta els llavis amb el seu pintallavis habitual “roig-passió”......




diumenge, 8 de novembre del 2009

Mentides

Tothom alguna vegada ha dit alguna mentida, de petits i de grans. I de la mateixa manera tothom n'ha rebut alguna durant la seva vida.
Les mentides afecten a tots els àmbits de la vida, la feina, les amistats, l'amor, la família.
Però perquè serveixen? qui les diu? qui sé les creu?
El mentider les diu per obviar una veritat, però quina veritat? la seva? la meva? la teva?.


Inicialment el mentider les diu per ocultar una cosa que ha fet malament, perquè l'altre no el jutgi, i perquè sap que aquest el condemnara perquè aquest l'importa i per no fer-se responsable, però en realitat el mentider ja s'ha jutjat ell mateix i s'ha condemnat, d'aquí el fet de dir-la o no.
La mentida es temporal i nomes serveix perquè les coses siguin de la manera que vol el mentider (tot i que ell mateix sap que no correspon a la realitat). És menteix per tenir el control de la situació, és a dir per poder, poder en una relació, poder en un negoci, poder en una situació.

Qui se les creu? senzillament qui se les vol creure, a qui s'ajusta més als seus desitjos.

Mentiders i manipuladors van agafats de la ma, però en definitiva si hi ha un problema amb les mentides, el te el mentider.







dissabte, 7 de novembre del 2009

Pensament positiu...o no...

Pensament positiu... l'altre dia, no fa molt, em van explicar la teoria del pensament positiu, les coses i accions que rebem depèn de la nostra positivitat envers a elles, reacció-acció-resultat, si tu encares la vida sempre amb positivitat rebs nomes conseqüències positives.

Exemple d'un dia (a la meva vida) a on vaig gastar el pensament positiu de tot l'any vinent:

- Surts de casa i agafes el litoral per entrar a Barcelona, quant et trobes la cua d'entrada i abans de cagar-te amb la mare que va parir les feines a la capital, el fet que al teu poble no t'arriba el tren i es imprescindible haver de baixar amb cotxe, i que la teva feina cau al cul del món... penses que millor, més temps per escoltar la radio o música, també ho agraeixes per fer el joc de peus gas-freno-embrague i articules una part del cos que normalment tens estàtics pel fet d'estar asseguda a una cadira durant 8 hores, diríem que són els steps de la carretera.

- Deixes el cotxe a un pàrquing de Barcelona i et dirigeixes a l'adreça que recordes, per fer-te la revisió metge de la feina, i no trobes el centre metge, truques a l'oficina, i els teus estimats companys desprès de petar-se el cul de riure a esquenes teves, t'indiquen que no es al c.Entença sinó a c.Provença, que hi farem, i penses millor!, així nomes haig de caminar una mica molt i arribaré amb el nivell físic adequat per comprovar si estic a prova d'infarts.

- Treus el cotxe del pàrquing però al baixar el vidre per pagar ja no se't puja, intentes pujar-lo amb les mans i no t'adones que entres a un carrer contra direcció fins que un policia municipal et fa el alto i t'ho indica amablement, que carai!... quina sort de trobar-me'l així m'ajuda a pujar el vidre tot i que no podem entre els dos, però i que? l'important es que contribueixo al manteniment d'un ajuntament que no es el meu amb una "petita" contribució que gustosament m'ha receptat el municipal.

- Deixes el cotxe al taller i la clatellada que et claven per arreglar el vidre no ho dius a ningú, perquè tot i que no hi entens estàs segura que t'han pres el pel, però estàs contenta ja que sóc particip directa de la recuperació de l'industria automobilística dels recanvis.

Conclusió : pensament positiu??.....EM CAMBIU EL COTXE!







dimecres, 4 de novembre del 2009

Música



Genial....






dimarts, 3 de novembre del 2009

 -Has trigat a venir...
- Esperava que et trobessis més bé, com estàs?
- Físicament?
- Si...
- Vaig progressant, ben aviat em donaran l'alta
- Escolta Maria... perdona'm, no volia fer-te mal ni a tu ni a la teva amiga...
- Ja es una mica tard per això, no creus?

En Munir no podia mirar els ulls de la Maria, quan va saber a quin hospital l'havien portat va anar-hi per preguntar sobre el seu estat, va intentar comunicar-se amb el Marc però va ser impossible, l'havia vist alguna vegada a l'hospital quan hi anava a preguntar per l'estat de la pacient de l'habitació 240.
Quan la Maria va començar a millorar, ell va decidir d'anar-la a veure, tenia la necessitat d'explicar-li i explicar-se, tenia tantes coses a dir que no sabia com començar, tenia por del rebuig d'ella, del seu silenci, però valia la pena arriscar-se, era un conjunt de sentiments que tenia dins seus que si no els exterioritzava estava segur que aquests es podririen a dins, deixant un buit encara més profund del que ja tenia. Estava cansat de les mentides i dels jocs, i l'avergonyia tot el dolor que ell havia causat, se sentia responsable directa de la mort de la Mia, i això encara el turmentava mes.
Estava decidit a deixar el seu futur i present a les mans de la Maria.
Quan va entrar a l'habitació i ella el va veure, el va fer entrar, no es van dir res durant molta estona, però hi havia alguna cosa que els unia profundament, el dolor de la desesperació.
La Maria li va explicar les causes de l'accident al seu cos, un parell de costelles trencades, una hemorràgia interna, tot fora de perill, li va explicar que els primers dies desprès del xoc, es despertava a la nit sobresaltada, tenia la sensació que s'anava encongint i encongint dins el llit com si aquest el succionés, es notava petita, petita en una habitació immensa, i l'únic que podia fer es tapar-se amb el llençol tal i com feia quan era petita. No li van voler explicar fins més endavant la mort de la Mia, un pes més a
sobre que tenia, se sentia responsable, i sentia sola, molt sola.
En Munir anava escoltant tot el que li deia mentres li agafava la ma, tot el consol que li podia oferir.

- No et sembla estrany que t'expliqui tot aixó, Munir? justament a tu
- Prefereixo que m'ho expliquis a que no, mira Maria jo l'únic que vull es que et recuperis, assumeixo la meva responsabilitat en tot el que ha passat, no entenc com encara em pots parlar desprès de tot el que he fet.
- Jo tampoc ho entenc, imagino que alguna cosa a dins em diu que t'escolti, les coses no sempre són com un voldrien que fossin, ni son negres o blanques, les accions tenen matisos, nomes cal tenir ganes d'escoltar per entendre, però també s'ha de saber parlar, tenim una cosa en comú tots dos ens sentim culpables de la mort de la Mia...
- A mi em sembla que tenim més d'una cosa en comú, que vols que faci?
- Jo no t'ho haig de dir, ho has de decidir tu
- No puc deixar les coses així... que vols que faci?
- Esta bé, parlar amb el Comissari Moreno, em sembla que fa estona que t'esta esperant

En Munir es va girar i va veure l'home de la porta, es va aixecar i es va atansar a la galta de la Maria, li va donar un peto el més suau que va poder, el més tendre i afectuós, tot amb la intenció que algun dia es poguessin trobar una altra vegada.
Ella va abaixar el cap, tan sols aquest gest la va fer sentir acompanyada, li va alleugerir la tristesa que tenia a dins, un gest tan senzill i fàcil com un peto a la galta.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Caramelo o susto?

Caramelo o susto???.... una òstia ben donada es el que et donaria.
Ahir anant a casa uns amics a sopar i fer la castanyada nomes veies nens i més nens "disfressats" de... de... vaja amb la cara pintada de calaveres i coses d'aquestes, intentant fer de la castanyada el Hallowei, amb actitud xulesca increpaven al personal que passejava que els hi donessin caramels tan sols pel fet d'anar "disfressats" a sobre si els hi deies que no les contestacions eren des de YA TE VALE! a JODER!, no me'n vaig trobar cap que em contestés amb català ni que em digués caramels enlloc de caramelos, una de dues o es condició indispensable parlar amb castellà quan adoptes el Hallowei o es cosa nomes d'Espanyols, penso que més la segona, ja que els nenets que em van assaltar tan per l'actitud com per la vestimenta, deixant de banda la cara pintada, són futurs nengs de castefa en potència.

Una vegada al sopar, ens van explicar uns amics que justament a la tarda havien passat per casa seva tres nenets, d'edat entre 10-12 anys, al dir-los que no tenien caramels van marxar, però al sortir de casa es van trobar la paret de fora, pintada amb spray blau, una M encerclada ben gran, la mare que els va parir!!!, aquí la broma ja passa de mare, si els haguessin pogut enganxar els hi haurien fet netejar la paret amb la llengua.

Em cago amb els pares que utilitzen massa el diàleg amb l'educació dels fills i no saben dir que no, els pares són pares i no col·legues, per tant han de fer de pares. La falta de responsabilitat que tenen els pares els hi passen als fills inclús són els mateixos fills que ha de decidir moltes vegades el que és millor per ells, collons! si són crios, els pares no poden passar les decisions com si fossin una pilota, d'aquí aquesta actitud de passar de tot i tothom i no tenir respecte per ningú.
Tothom ha de ser conseqüent amb el que fa i el que diu però si els mateixos que han d'ensenyar no ho fan, com ho poden aprendre els fills?
Abans el que deien els pares anava a missa, el que deien els mestres anava a missa, inclús el que deia el tiet xoxo que sempre anava mig trompat anava a missa, ara intentes imposar una mica d'autoritat amb un grupet de nens i et diuen de tot menys guapa.

Ojo!! i a més de tot això la cosa pot començar aixines.....




i aixines pot acabar.....