Relats conjunts

                                              - Per què has vingut?- Pel silenci.....                                                           - Que veus?                      - La tranquilitat....                                                      - Que busqués?







                                                                                                                                             ___                                                        - La redempció....

Actituds

Diuen que a mesura que et vas fent gran, guanyes per experiència, en altres paraules t'enriqueixes gràcies al que has viscut, en definitiva creixes com a persona (també diuen que et tornes una mica repetitiu).

També diuen que depen del que vius t' enriqueixes de forma positiva o negativa, però qui posa els paràmetres del que es positiu o negatiu?, a on esta la barrera del bó o dolent?.

Cadascú determina aquest paràmetres, per lo tant són paràmetres subjectius, doncs com podem saber si es positiu o negatiu?.

De vegades tenim la "sort" de trobar-nos amb la persona, amb la suficient experiència i saviesa per poder contastar aquesta pregunta, inclús quan ni tan sols li preguntem, persones que exposen la seva opinió sense escoltar ni respectar l'opinió dels altres, nomes existeix una veritat i evidentment es la seva, es bona o dolenta?. Fins quin punt es respectable la seva opinió quan ells mateixos no saben respectar l'opinió dels altres?

He observat que les persones autoritàries a mesura que es van fent més gran mes autoritàries es tornen, he observat que les persones intransigents a mesura que es van fent més gran més intransigents es tornen, he observat que les persones hipòcrites a mesura que es van fent més gran més hipòcrites es tornen, n'estic fins el gorro de la falsa actitud de segons quines persones, d'opinar sense saber escoltar, del JO davant del TU.

El que em preocupa es no saber aturar-me a temps i se una més del que tan detesto.

Moai

- Et vols convertir en un d'ells?
- No... perquè ho dius? que dius?
- Ja m'has entès, et vols convertir en un d'ells?


La figura es majestuosa. Toco la pedra i un calfred se m'introdueix per la punta dels dits, en un instant, ment i cos absorveixen negror... no una negror de nit, ni una negror de tristor sinó una negror de buidor...


- Et vols convertir en un d'ells?


El torno a mirar, buit?,  miro i no veig  preocupacions, ni esperança, ni tranquil·litat, per molt que busqui alguna expressió intueixo buidor, això es el que sento quan el toco, la fredor i el buit ja el noto més amunt, com una aranya enfilant la teranyina, em puja pel braç...


- Et vols convertir en un d'ells?


Admirats, són admirats, la gent se'ls mira embaladits, imaginant mil històries del qui són i perquè hi són, estaria en la ment de molta gent, surtin en mil fotografies i participant de mil històries, admiració? això es el que sempre he buscat, admiració per ser el que no sóc.


- Et vols convertir en un d'ells?
- Calla!... jo no puc ser com ells!
- No?... qui et diu que ja no ets un d'ells?
- Que dius?
- Mira't, escolta't, qui ets? ni tu mateix saps qui ets, ets una màscara freda, buit per dins, anhelant l'admiració dels altres, provocador, solitari, encadenat a un personatge que t'esta devorant per dins...t'estic oferint la possibilitat de convertir-te en allò que t'està costant tan dolor i esforç ... et vols convertir en un d'ells?


Toco, oloro, llepo... res, pedra, així sóc jo?, buit per dins màscara per fora... colpejo, esgarrapo, maleeixo ...vull ser un d'ells?

Saturn devorant un fill

Petita aportació a relats conjunts....

  - Que??

       - ... no em puc creure que estiguis fent això!

   - Carai, dona...tampoc n'hi ha per tant...

       - Deu meu!!!...deu meu!!!!...però tu t'has vist?? has vist com ho estas deixant tot??!!

   - ...vinga no et posis nerviosa, que ens coneixem...no et preocupis per netejar que ...ja netejaràs demà....en vols una mica?

Ja se que no ve massa a cuento, però fa dies que em pregunto, perquè hi ha noies que fan top-less a la platja i quan van a l'aigua es posen la part de dalt del biquini?, la veritat hi ha unes quantes explicacions però no se quina més estúpida.

Més...

La decepció es dura, és present al llarg de la nostra vida, de vegades més suportable que altres, depen de quin grau deixem les nostres expectatives a mans d'altres. Com evitar-la? mai es pot evitar, des del primer moment que som conscients de les nostres pròpies expectatives la decepció es latent. És bo conviure amb la decepció? ni bo ni dolent es part de nosaltres, és bo evitar-la? no és pot evitar un sentiment que no ens ve provocat per nosaltres, l'única opció davant la decepció és evitar arriscar-se, i que aconseguim amb això? convertir la possible decepció en covardia. Volem ser covards?, mala opció, sense risc no hi ha experiències, ni sensacions, ni pensaments, ni sentiments.

Normalment la decepció sempre ve a través de tercers, és difícil veure una decepció provocada per un mateix, es una de les peculiaritats del ser humà, si ja és difícil assimilar les conseqüències de la decepció aliena  les pròpies, encara són més difícils. 

Que fer amb la decepció? res, comprendre-la.

 

Desmitificar

Sempre he pensat que les pel·lícules, per segons quins temes, han fet més mal que bé, i quan vull dir temes, em refereixo a l'amor i sexe, senzillament els han magnificat i mitificat. Per exemple: les pel·lícules tipus Blancaneus o Ventafocs, han fet creure a bona part de la població femenina del planeta, que algun dia els hi arribara un príncep blau que les traurà de la mísera vida que porten. En canvi la realitat es ben diferent, ja que el príncep blau que en principi  les ha de rescatar es converteix en el tio més normal del món, amb un munt de defectes i contradiccions iguals o majors que la mateixa salvada. Igualment avui en dia les sèries d'ara no disten molt del missatge que es donava en aquestes pel·lícules ,  per exemple: Patito Feo.

També hi ha les pel·lícules "de grans", com diem a casa, pel·lícules romàntiques que inflen les relacions amoroses, a on res passa perquè si i a on el final és perfecte i ideal. En aquestes pel·lícules, a la noia, normalment, la putejen per tots cantons i més, però al final tot s'aclareix, tot es perdona, ja que al final s'aconsegueix aquest amor ideal.

Perquè els prínceps blaus sempre han de ser, alts, guapos, forts, rics, valents i pel meu parer una mica afeminats?, a on es queden els prínceps blaus, amb les seves entrades ( qui en tingui...ja tenim una edat), cansats, panxuts, carregats de problemes monetaris i això si valents (per segons quines coses...)?.

I no parlem del sexe!, a on estan aquestes trobades sexuals extenuants, llargues, amoroses i sudoroses?...bé sudoroses si no tens aire condicionat es fàcil de trobar, sobretot si el teu partenaire es del tipus cerveser. A les pel·lícules ens ensenyen uns encontres plens d'espelmes, amb música de fons, amb una preparació pre-coital digne del millor massatgista del món i amb amants més depilats que una mateixa,  amb uns cossos massa perfectes (psssst!...en confiança, fan "cosa" de mirar i no diguem de tocar), tot això esta anys llum de la realitat, i que tens a la realitat?, algú ha intentant apagar les espelmes abans de començar?, les apagues a causa de la mala relació entre espelmes i cortines, i el núvol tòxic que provoca fa inviable qualsevol activitat física per falta d'oxigen. Música? si la sents, normalment els decibels dels teus veïns sempre són més forts que els del teu equip de música. Preparació? una vegada...una vegada! s'intenta fer un joc sexual amb fruita i xocolata i s'acaba amb cremades de primer grau ja que no s'ha calculat bé l'intensitat de bulliment de la xocolata.


En definitiva, personalment, prefereixo, sexe i amor real (infinitament més divertit i per contra, a vegades, més penombrat) a un idealitzat i completament irreal.

Malalties

Ja fa dies que noto que alguna cosa no acaba de rutllar, sensacions, que en absència de problemes, les notes amb més intensitat, tal i com diria la meva besàvia qui no té feina el gat pentina. Resumint, dins la meva situació actual i en comparació a altres temps, no tinc cap mena de queixa, podria ser millor naturalment, i podria ser pitjor també, segons el prisma que establint amb les comparacions.

Tot va començar amb un encostipat encara no curat, cosa estranya, ja que gràcies a la meva anatomia, quasi perfecta, i a la fisiologia, perfeccionada al llargs dels segles per la meva família, fan que hagi estat malalta, un 0,5% del total de la meva vida ja viscuda, naturalment això m'ha portat a una mitja d'absències estudiantils i laborals quasi inexistents, cosa que actualment encara arrossego com una maledicció en la meva etapa d'E.G.B.

Tornant a l'encostipat, aquest mateix ha desencadenat a un estat fatigat, rendit, defallit, latent i constant, accentuat a més per un petit "gra" que surt quan menys te'l esperes i que sempre el tens a dins, "gra" que a vegades pot sortir en els llocs més insospitats i més complicats d'arrencar.

Tots aquests malestars físics i anímics, que uns diran: tanta història per això?!, i d'altres diran: pobre criatura...han estat culminats per una explosió de mals físics concentrats en un sol lloc, i que finalment he hagut de claudicar i trucar al CAP del meu poble, desprès de varies trucades, al final m'han agafat la trucada, la conversa ha sigut la següent:

- Si?

- Hola, truco per demanar hora

- És tracta d'una urgència?

- Doncs si, és urgent

- Mmmm....doncs ho tens una mica malament, et podria donar hora pel Maig...

- Sort que es una urgència!...

- Quins són els síntomes?tampoc deu ser tan greu...

- Si sabes el que tinc ja estaria a la farmàcia receptant-me alguna cosa....(li explico els síntomes)

- Ui, doncs si que és urgent, ja t'entenc ja, no m'agradaria que em passés a mi....

- Gràcies pels ànims...em fa mal, no em trobo bé, i no vull esperar al Maig a que se'm caigui a trossos la zona afectada...

- Et puc fer un forat... pel dilluns, vine a veure que podem fer i ja veure'm

- És hora pel metge?

- No...infermera, però alguna cosa és alguna cosa, no?

- D'acord...si arribo al dilluns...estaré aquí, gràcies.

Ara la qüestió és: la malaltia física afecta el desordre anímic?, o a l'inrevés, un desordre anímic pot arribar afectar un estat físic?... i la segona qüestió és: arribaré al dilluns? o en quedaré a mitja setmana? qui vulgui respostes, el proper dilluns...o no....