Reis

La primera vegada que mon fill em va preguntar si jo era els reis, li vaig contestar: on tinc la barba i corona?.
La segona vegada la contestació va ser: jo??? tu creus que tinc tants diners per tots els regals?
La tercera vegada va ser: de veritat ho vols saber?
A la quarta ja em va dir: jo he preguntat primer! i ja ho sé mama, que ets tu.

Em sap greu que s'hagi perdut la màgia dels reis, potser es l'única cosa que tenen els nens, d'avui en dia, per creure en la màgia, i l'única cosa que tenim els adults per autoimposar-nos una miqueta de màgia dins aquest mon tant i tan real.
Però la vida es així, vas creixent i vas perdent aquesta innocència tan blanca i pura que tenen els infants, potser conserves innocència però ja no es tan clara, i ja passes d'innocent a gilipolles!.

Al final hem arribat un acord, mentres ell es deixi fer i jo tingui ganes, continuarem fent la carta als reis, continuarem deixant galetes i... tres whisky peches ....A la salut de tothom!

Confessions

La meva mare sempre m'ha explicat que vaig començar a parlar molt tard, inclús m'explica que em van portar al pediatra preocupats perquè ni tan sols plorava, la meva besàvia, una de les dones més sàvies que he conegut, sempre deia el mateix: si aquesta nena no parla es perquè no vol parlar, no te res a dir.
Jo no me'n recordo, la veritat, però m'expliquen que sempre ho estava mirant tot, em posaven a taula per dinar, i me'ls quedava mirant fixament mentre els adults conversaven, clavava la mirada i ni tan sols pestanyejava, cosa que més d'un el posava nerviós.

Es una característica que encara conservo, el fet de no parlar si no tinc res a dir, i cada vegada em costa més comunicar-me i comunicar, el que veritablement m'agrada es escoltar, considero que es un plaer escoltar, no per xafarderia ni per aconsellar, tan sols escoltar per escoltar.

Fent una valoració del any que estem a punt de deixar, he viscut un any de vivències amb la característica que moltes han estat pèrdues, pèrdues de gent que he estimat i estimo, pèrdues unes no desitjades i no enteses i altres no desitjades però necessàries.

De tot aprens alguna cosa, i en teoria et reforcen com a persona, dic en teoria perquè no sempre ho entens així, nomes cal una mica (més) de temps i distancia per acceptar-ho però no per entendre-ho!....(tossuda com una mula).

No sempre he sapigut el que volia, i no sempre he actuat de la manera més correcta, però és el que he fet i per tant a pexugar amb les conseqüències.

Ha estat un any difícil laboralment, però per sort m'he n'he sortit, em costa molt acceptar l'ajuda dels altres, manies que té una, per això dono les gracies a tothom que ha intentat ajudar-me i que repetidament els hi he dit: no gràcies.

No puc dir que ha estat un bon any, però tampoc un mal any, diríem que un pas del cel i de l'infern, per tant un any molt i molt terrenal.

Que esperar de l'any vinent?....no espero ni més ni menys, no espero res, ni desitjo res, sona derrotista, però tots sabem que soc una supervivent.

....nomes desitjo una cosa però, aquesta, si que me la guardo per mi.

i tans sols queda dir: bon any nou a tots i totes.

Excitació laboral

El dia estava sent lent. 

Eren nomes quatre persones a l’oficina, els quatre pringats de sempre, feina feta durant el matí, dinar lleuger i desprès esperar que fos l’hora de tornar a casa, tarda avorrida i sense ganes de treballar. Ella davant l’ordinador i pensant com passar l’estona, que millor que escriure o almenys intentar escriure alguna cosa al bloc: de que parlar? Dels Nadals?... pffff.... esta cansada de llegir altres blocs a on nomes es caguen en els nadals i tot el que comporta, però "sorprenentment" tothom passa per l’aro.
De que parlar?.... dels nous propòsits per l’any vinent?... pffff... quan s’adonaran que no serveixen per res i que tan sols són això i amb això es queden tal i com diu la paraula: amb tan sols propòsits... de que parlar?....

Mira altres blocs a veure si s’inspira, per sorpresa “cau” en blocs de temàtica sexual i sensual.... nomes són 4 a l’oficina i estan situats en altres taules, ella comença a llegir-los, es concentra, somriu, hi ha que són bastant explícits i d’altres que ratllen l’horterada, es repenja a la cadira i continua llegint, l'escalfor li puja pel cos fins arribar a les galtes, les sent calentes, tot i aixó no para de llegir.

-    Judit vens a fer un cafè?
-    Un altre?, no. Tinc feina, gràcies.

Ara es ella que es caga amb els altres per fer-li perdre el fil del que esta llegint, "estranyament" es comença a sentir inquieta, excitada, però no treu els ulls de la pantalla.
Idiota!, i ara que? Com treure's l’excitament de sobre???, tanca l’ordinador d’un cop, s’aixeca i sospira, merda! Que fer?, esta com una moto, enlloc d’inspirar-se per vomitar alguna cosa a l’ordinador, s’ha inspirat per vomitar per un altre lloc, anar als lavabos i estimar-se una altra vegada?, es mira al Joan, el Joan? Un apanyo ràpid i ja esta, però que esta pensant? si es un talòs, i no es l'imagina al lavabo de la feina fent equilibracions testiculars amb regletes vaginals. El Martí, el Martí?, es capaç d’agafar l’aigua i beneir-la tot i que els més santots sempre són els meus dolentots, merda ara li ve el Tomàs Molina al cap, ideal per baixar l’excitament.
Que faig? pensa la Judit, nomes queda el gran-jefe, la veritat té el seu morbillo, però que fer? obrir la porta i directament entrar agenollada en plan penitent a veure si se sent per adul·lit?.

-    Judit!, diu el Sr.XXX que pleguem més d’hora avui, nosaltres marxem, vens o que? 

-    Aiiissss...... si ja vinc, escolta Martí em pots portar a casa?..

Tengo....tengo? que coi tinc?

http://www.youtube.com/watch?v=0GgGkZFIVlA

Nadal

El perque no m'agraden els Nadals....

  1- Ja he vist el primer Pare Noel amb les seves botes negres, vestit vermell i barba blanca penjat d'un balcó... personalment el penjaria d'un altre lloc però d'igual manera al balcó.
  2- La gent no té mesura!!!.... hi ha qui penja els Tres Reis al costat del Pare Noel..., potser és més adequat, per tradició, però no deixa de ser igualment una horterada!.
  3- Els sopars d'empresa. Durant el sopar i posterior farra, i desprès d'un coleguisme ensucrat, d'unes confidències veritables i d'una lleialtat sense límits, es torna a la realita a on les males cares i les punyalades traperes es posen al dia. Sobretot es patètic veure el gerent de l'empresa, home respectable perquè si, amb la corbata per barret i tirant els trastos a tot quisqui, inclús el pal d'escombra que esta als lavabos preparat per recollir les vomiteres.
  4- Vas pel carrer, et trobes a la gent de sempre, la qual moltes vegades em prou feines et diuen hola i adéu, et dediquen un BON NADAL!, amb un somriure que els hi va d'orella a orella, i tu enlloc de contestar TA MARE!!, els hi contestes IGUALMENT!.
  5- Estàs obligat/da a passar per la perruqueria, per l'esteticient, per la planxadora i per la miraculosa (si tens sort de trobar un sant que t'escolti), ja que has d'assistir al cap d'any com si anessis a rebre l'oscar de la teva vida.
  6- Evidentment has de passar un cap d'any brutal!, com si t'anés la vida i fos l'ultim que celebres, estàs obligat a passar-l'ho bé i molt bé, encara que no en tinguis ganes i consideris que qualsevol dia es bo per una farra brutal!
  7- Escoltar les palles mentals dels altres amb els bons propòsits de començar l'any, coi! has tingut tot un any per fer les coses que volies fer, si no les has fet es perquè no les vols fer, no et torturis!!!! mai ho faràs per tant passa de les promeses per l'any vinent.
  8- La comercialització que se li ha donat al Nadal, evidentment per qui la vol seguir.
  9- "Qué bello es vivir".... gran película de Frank Capra, amb un estupendu James Stewart, però ho sento, me l'han fet aburrir, any rere any sempre cau en alguna cadena.
10- Els missatges que t'arriben felicitan els nadals, números de telefon que ni te'n recordaves que els tenies i les trucades que verdaderament esperes i que mai arriben.

El perquè m'agraden els Nadals....

 1- Les trobades a la taula amb la família, dinars que comencen al migdia i acaben ben entrada la tarda, família que malauradament nomes ens veiem dos cops l'any, trobades úniques per dies únics.
 2- Les trobades amb els amics, sopars que comencen a la nit i acaben sortint el sol, sopars que poden ser aburrits i d'altres brillants, però no deixen de ser sopars autèntics.

Arbres

Hi havia una vegada una gentil poncella que vivia en una casa enmig d'un frondós bosc. 

Cada 1 de Març li deia a la seva mare: mare perquè plantes aquest arbre?

- Perquè arreli, creixi, floreixi i així en les seves branques ens puguem adormir quan faci molta calor i quan sigui negra nit puguem veure les estrelles fins l'infinit.

La gentil poncella, anava creixent i creixent i sempre veia a la mare cada 1 de Març plantan un arbre.

- Mare, perquè plantes un arbre?

- Perquè arreli, creixi, floreixi i així en les seves branques ens puguem adormir quan faci molta calor i quan sigui negra nit puguem veure les estrelles fins l'infinit.

Els dies, els anys van anar passant, i de tots els arbres que va plantar la mare no en va arrelar, ni créixer ni florir cap.

- Mare, perquè plantes un arbre?.... mare, no arrelara ni creixerà, no veus que la terra es massa erma.

- Perquè arreli, creixi, floreixi i així en les seves branques ens puguem adormir quan faci molta calor i quan sigui negra nit puguem veure les estrelles fins l'infinit...dolça, escolta'm bé, la terra és erma, però quantes vegades estem les dues juntes, fent una mateixa cosa? quantes vegades ens passem l'estona escoltant-nos l'una a l'altre?, quantes vegades estem tan a prop l'una de l'altre?, veus el taronger de fons del pati?

- Si, encara no entenc com a crescut, me'n recordo d'haver-lo vist sempre...

- El vam plantar la teva avia i jo, i mira com a crescut....

Van passar els anys, tants com va aguantar la mare, fins que una tarda anant-la a veure la vam trobar a l'ombra del taronger, dormint plàcidament, amb el son dels que ja no es volen despertar i amb el somriure plàcid de la feina acabada i ben feta, tenia una bossa a les mans, una bossa de llavors que me la vaig fer meva.

Al mes següent de marxar ella va despuntar el que seria el cirerer amb les cireres més dolces de tota la contrada.

....

- Mare, perquè plantes aquestes llavors?

- Vine bitxu, veus aquell taronger?

- Si

- Veus aquell cirerer?

- Si

- Els van plantar la besàvia i l'avia, i jo vull plantar un arbre perquè arreli, creixi, floreixi i així en les seves branques ens puguem adormir quan faci molta calor i quan sigui negra nit puguem veure les estrelles fins l'infinit. M'ajudaràs?

- Si!, si!

Cooperació

El diumenge passat en un dinar d'amics, vam encetar un tema que últimament se'n parla bastant.

Desprès dels temes habituals, nens, educació, temps passats, amistat, sexe... es evident que els temes més interessants surten cap al final del dinar, a on ja s'ha begut lo suficient, es va parlar sobre la cooperació a països pobres, hi va haver tres opinions:

1- Es necessària aquesta cooperació per la subsistència de grups minoritaris, evidentment els cooperants són persones completament altruistes que fan de la seva dedicació una vocació.

2- Es necessària aquesta cooperació per la subsistència de grups minoritaris, però no es una solució a llarg termini, enlloc d'intentar solucionar el problema des de l'arrel, el que fas es prolongar una situació sense solució. També es un rentat d'imatge per cooperants, institucions i empreses.

3- Es necessària aquesta cooperació per la subsistència de grups minoritaris. Si ens posem en la situació del que rep ajuda medicinal, alimentaria, etc, tant li fot si el qui li dóna o fa pensant més en ell mateix que en els altres, tant li fot que hi hagi gent que cregui amb el que fa, tant li fot que quedi bé socialment anar-los ajudar, tant li fot si és políticament correcta o incorrecta criticar als cooperants, tant li fot això i molts més valors que nosaltres considerem importants per una societat lleial amb els més desfavorits.

Jo personalment em quedo amb la tercera, tant me fot el que empeny la gent a ajudar als altres, les raons nomes les coneix cadascú i es una decisió personal e intransferible, no és una solució a llarg termini, ja que l'arrel del problema i és i serà sempre, intentar solucionar el problema també crec que es inviable ja que hi ha molts interessos creats per mantenir aquests tipus de situacions, sobretot pels mateixos governants d'aquests països. La solució? no la se, però el que importa, per mi, es com SE SENT EL QUE REB L'AJUDA.