- M'has d'ajudar!
- Jo?... perquè?
- M'ho deus...
- Jo???... jajajaja.... mai havia sentit una estupidesa tan gran
- Sinó fos per mi ara estaries a la presó
- Escolta'm bé imbecil!, que no em volguessis denunciar a la policia es el teu problema, jo no t'ho vaig demanar
- Que et semblaria si anés a la teva feina i els hi digues que a hores mortes et dediques obrir els cotxes dels clients?
- No saps a on treballo i a més m'importa una merda
- Tu mateix, avui mateix passo per ROSAS5 i parlo amb el Roc...

En Munir se'l va mirar de dalt a baix, la veritat no era massa, si volgués li podria propinar ràpidament i senzillament una bona pallissa, però no era ni el moment ni el lloc, i a més no en tenia ganes, últimament se sentia cansat, un altre insatisfet pensaria el Marc, però en aquest cas una insatisfacció diferent, també volia un canvi en la seva vida, però un canvi moral i no sabia com.
La seva vida es podia resumir en poques paraules, paski nascut a Barcelona i educat en la més estricte religió musulmana, un ambient que va propiciar la seva fugida de casa, va sobreveviure, i com diria més d'un, aprenent la vida de carrer, s'hagues pogut enganxar fàcilment al cavall o qualsevol altra cosa, però era i es massa intel·ligent per deixar-se véncer per una addicció, d'això ja fa uns quants anys, ara porta una vida més o menys "ordenada", una única cosa el pertorba, i es una autoafligida culpa que penitenment suporta.

- Que em dius? - li va preguntar el Marc

En Munir va conèixer al Roc quan l'intentava robar... bon paio el Roc, tot i el punxó no es va deixar intimidar, i la situació es va intercanviar, el que semblava primer un robatori es va acabar per convertir en una redempció. Ara treballa per ell, s'encarrega de la seguretat del seu local, tot el que sap li ha ensenyat ell, inclús la clau que li va permetre treu-re' li la navalla i enclastar-li
les dents al terra.

- No tinc tot el temps del mon, que em dius?
- No ho faré gratuïtament, quan guanyaré?

Ja feia estona que ho havia decidit, no tan sols per diners, ajudaria al Marc perquè aquest no li expliques la seva relliscada al seu cap, nomes hi havia una cosa que l'amoïnava i era perdre el respecte i confiança que li havia demostrat... cap i amic i mestre... tres significats que unificats equivaldrien a dir família, una família que fa molts temps que va perdre o que mai havia tingut.

- Depend del que guanyi jo
- Que haig de fer?
- És molt senzill, tens correu electrònic?
- Si
- Dos cops per setmana et deixaré instruccions al teu correu electrònic....
- Això serà molt llarg? però que collons vols fer?
- Molt senzill, necessito una incapacitació mental amb un termini maxim de dos mesos
- Com dius? jo no vull fer mal a ningú...
- No..... tranquil.... nomes es una qüestió legal... així obtindré les peles que necessito, no et vull dir res més, nomes les has de seguir amb exactitud, ho has entès?
- Si
- Escolta'm bé, una vegada començes no ho pots deixar, m'has entès???
- Si, merda!, no m'agrada però t'he entès, collons!

La vista es magnifica, té la ciutat als seus peus sensació que l'estimula i agrada, una sensació de poder que sempre la tingut obsessionat, reflexiona del que té i és i del que hauria pogut arribar a tenir i ser, s'ha quedat a mig camí de tot, les expectatives que tenia no s'han complert ni una quarta part, tota l'ambició que tenia sembla que s'hagi fos amb els anys, desgraciat!... s'esta consumint per culpa del conformisme que té instal·lat a dintre seu, una taca negra que cada vegada es fa més i més gran, una taca negra que comença a transformar el conformisme en ira, ira contra la seva vida, ira contra el que mai ha volgut ser i finalment és.

Els seus pares li van ensenyar que el reconeixement, el mèrit, la riquesa es guanya amb l'esforç de cadascú... imbècils!, treballant tota la vida per una misèria de pensió fins a la mort.
Ell sap prou bé que les coses es poden aconseguir de mil maneres, i precisament l'esforç i el treball no van acompanyats de riquesa, li agrada viure bé, li agradaria viure més bé, sempre ha pensat que esta al lloc equivocat amb la vida equivocada.

Quan Elle va pujar al seu taxi, va quedar impressionat, una dona com no es veuen normalment, alta, bon cos, cavallera llarga recollida amb una cua, cabell castany, ulls negres, llavis carnosos, portava un vestit el suficient sugerent per veure la silueta del seu cos, i la veu... nomès li va donar l'adreça però en va tenir prou, no oblidaria fàcilment aquella veu, era l'adreça d'un hotel, portava una maleta, curiós ja que no semblava precisament la típica dona de vestit i jaqueta, també recorda a la perfecció la conversa.
- Que mires? el va increpar ella.
- Res... no miro res.
- No?... es va afluixar els dos primers botons del vestit, el suficient per insinuar més la regatera dels pits... no mires res?
Estava desconcertat, una clienta que esta molt i mot bona, li puja al taxi i de cop i volta li esta a punt d'ensenyar els pits, evidentment ell no pensa perdre l'oportunitat, una cosa així no passa tots els dies.
- No miro res perquè no veig res, si m'ensenyes més potser miraria més....
- Vaja, has sortit conteston... es va situar ben bé al mig dels dos seients de davant, cosa que li va facilitar el camp de visió al Marc, es va aixecar una miqueta el vestit el just per començar a veure uns genolls perfectes i el començament del que semblava unes cuixes esplèndides.
- I ara? ja veus més?
El Marc no sabia que fer si parar allà mateix el taxi i tirar-se a sobre d'aquella tia o mirar a on estava la broma...- mmmm... potser podria veure més?
Elle va riure... - llàstima ja hem arribat, quant és?
El Marc va sospirar... abans de baixar del cotxe, Elle li va donar una targeta.- Truca'm si vols... no te'n penediràs.
Així va començar la seva relació, desprès d'una trucada de telèfon i desprès de dir-li el que costava passar una estona amb ella.

Va tirar el cigar a terra, tot s'havia ajuntat, el sentiment de frustració amb el sentiment de desig, el sentiment de frustració per portar una vida de merda amb el sentiment de desig de tenir una dona que cada vegada que volia estar amb ella li costava massa diners.
Va riure, ell sempre havia dit que mai pagaria per obtindre una cosa que la podia obtindre fàcilment i ara cada vegada que volia ejacular s'havia d'empassar primer tota aquesta merda de principi.
El que més el sorprenia era l'absència de remordiment vers la Maria, tot el contrari, era una nosa, però una nosa utilitzable, era una nosa que li proporcionava vivenda sense massa a canvi... si el pis fos d'ell se'l podria vendre i tenir peles fàcilment, però era de la Maria...
si ella accedís a posar-lo a nom de tots dos... molt complicat, massa complicat, havia de trobar una solució més rapida, et temps no jugava al seu favor.

- Ho sentim molt sr.Puig però el crèdit li ha estat denegat, desprès de considerar totes les opcions i veure tot el seu historial considerem l'operació de risc, ens fem càrrec de la seva situació però no depèn de nosaltres ja sap que aquestes coses son denegades des de central.
- Com?, sóc client de vostès des de fa temps, i mai han tingut cap problema, es una vergonya!, tampoc he demanat tants diners.
- Ja li vaig dir que amb un avalador no hi hauria problema....
- I a traves d'una hipoteca del pis?
- El problema es que el pis no es seu, esta a nom d'una altre persona, ella si que li podria fer d'avalador...
- No, no... precisament necessito aquests diners per fer-li una sorpresa a la meva dona, tal i com li vaig dir ni una paraula a ella.... no hi ha cap solució?
- Si, .... necessita avalador
El Marc estava enfurismat, necessitava els diners ràpids, el banc era l'opció més assenyada,
no podia recórrer a ningú que conegues, desprès tot serien preguntes i més preguntes... es va mirar al director del banc, si hagues pogut li hagues trencat la cara, l'hagues colpejat fins que li dones el que necessitava, ningú es feia al càrrec de com necessitava aquests diners, es va aixecar i sense dir res va sortir, a la ment nomes hi tenia la quantitat : -6.000€, d'on carai treuria aquests diners?
Trucada al mòbil, es sabia el numero de memòria i ni tan sols va fer l'intent d'agafar-lo, l'ultima conversa que van tenir va ser clara, tenia de plaç un mes per tornar el que l'hi havien deixat, tant senzill com això, i tan senzill com no acatar terminis igual a conseqüències.
Maleït el dia que la va conèixer, maleït el dia que la va agafar amb el taxi, maleït el dia que va entrar en la seva vida.
Elle un nom curiós, li va obrir un mon nou de sensacions i plaer, Elle li repetia una vegada rere l'altre que ella era l'instrument que necessitava per descobrir els seus autèntics desitjos, però cada vegada eren més sofisticats i cars... cars!!!.... ell sabia que estava entrant en una espiral molt difícil de sortir però també sabia que li importava ben poc, volia viure el moment i volia viure el moment d'estar amb ella, passant per sobre de tot i tothom, costes el que costes.. i per ara ja li havia costat 6.000€.