Moltes vegades t'identifiques amb una cançó, tan per la lletra com per la música, et recorda aspectes, sensacions o sentiments que t'han passat, i te la fas teva, te la quedes com un tresor i sempre, quan l'escoltes, te'n recordes del perquè te la vas fer teva. 

Però, com tot, també s'evoluciona, i quan l'escoltes t'adones que ja no t'inspira el mateix, bàsicament perquè has evolucionat, canviat, a vegades per millor i d'altres per pitjor, però igualment et remou per dintre, l'expectativa inicial es transforma, en què? enyorança? de qui? o de què? 

Sempre he pensat que t'has d'apartar del que et produeix dolor, sempre i quan aquest dolor no és justificable i sobretot gratuït, desprès ja depèn d'un mateix establir els límits per acceptar-lo o no....

quan arribes aquest punt és important, recordar, recordar la cançó, el perquè te la vas fer teva i el perquè ara no li dónes la mateixa importància,  recordar l'evolució i gaudir-la.

Gaudir de l'enyorança, perquè encara que sembli mentida, l'enyorança també és bona, tan sols cal saber administrar-la bé i no correr el risc que es transformi en unaltre cosa, l'enyorança es bona quan no és qüestiona el perquè de tot plegat.

Gran Liza,

http://youtu.be/ZmR6ozpksGY

Poca gent sap el que vol, i aquests des del meu punt de vista són escollits que també saben del cert el que són i qui són . Hi ha també els que anhelen el que tenen i el que són els altres i pateixen en solitud, sense valorar el que ells mateixos han aconseguit, en definitiva és una insatisfacció tan normalitzada com humana, i una pèrdua de temps i d'energia que tothom la sofert d'una manera o altre. 

Si ens fitxen en nosaltres mateixos, qui és capaç d'escriure sobre un mateix amb honestedat? pràcticament ningú, tothom fa servir una careta que el protegeix, no davant dels altres sinó d'un mateix, estic parlant de mi? segurament o potser no, ningú ho sap només jo, i jo ho sé? em conec el suficient per transmetre el que realment sento o vull dir? arribats aquest punt, puc dir amb seguretat que si, em conec el suficient per  treure'm o posar-me la careta, segons quan em convé, es decisió exclusivament meva, l'important es saber quan te la vols posar i quan te la vols treure, i sobretot s'ha de ser el suficientment valent per suportar les conseqüències d'aquestes accions...ningú és perfecte i justament no hi ha res més odiós que la perfecció, que es més interessant? un blau unificat o un blau diferent: segons els núvols, el fons marí, la pol·lució, etc, en definitiva diferent segons les circumstàncies del moment.

No sempre podem dir el que realment volem dir, sóc d'aquestes persones que creuen en la sinceritat absoluta, però m'he adonat que és més còmode una mentida piadosa que aguantar les conseqüències d'una veritat.

Em neguiteja.

Per comoditat, per covardia, per mandra, m'estic qüestionant aspectes de mi mateixa que fins ara creia que eren  increbentables.

Relats conjunts

                                              - Per què has vingut?- Pel silenci.....                                                           - Que veus?                      - La tranquilitat....                                                      - Que busqués?







                                                                                                                                             ___                                                        - La redempció....

Actituds

Diuen que a mesura que et vas fent gran, guanyes per experiència, en altres paraules t'enriqueixes gràcies al que has viscut, en definitiva creixes com a persona (també diuen que et tornes una mica repetitiu).

També diuen que depen del que vius t' enriqueixes de forma positiva o negativa, però qui posa els paràmetres del que es positiu o negatiu?, a on esta la barrera del bó o dolent?.

Cadascú determina aquest paràmetres, per lo tant són paràmetres subjectius, doncs com podem saber si es positiu o negatiu?.

De vegades tenim la "sort" de trobar-nos amb la persona, amb la suficient experiència i saviesa per poder contastar aquesta pregunta, inclús quan ni tan sols li preguntem, persones que exposen la seva opinió sense escoltar ni respectar l'opinió dels altres, nomes existeix una veritat i evidentment es la seva, es bona o dolenta?. Fins quin punt es respectable la seva opinió quan ells mateixos no saben respectar l'opinió dels altres?

He observat que les persones autoritàries a mesura que es van fent més gran mes autoritàries es tornen, he observat que les persones intransigents a mesura que es van fent més gran més intransigents es tornen, he observat que les persones hipòcrites a mesura que es van fent més gran més hipòcrites es tornen, n'estic fins el gorro de la falsa actitud de segons quines persones, d'opinar sense saber escoltar, del JO davant del TU.

El que em preocupa es no saber aturar-me a temps i se una més del que tan detesto.

Moai

- Et vols convertir en un d'ells?
- No... perquè ho dius? que dius?
- Ja m'has entès, et vols convertir en un d'ells?


La figura es majestuosa. Toco la pedra i un calfred se m'introdueix per la punta dels dits, en un instant, ment i cos absorveixen negror... no una negror de nit, ni una negror de tristor sinó una negror de buidor...


- Et vols convertir en un d'ells?


El torno a mirar, buit?,  miro i no veig  preocupacions, ni esperança, ni tranquil·litat, per molt que busqui alguna expressió intueixo buidor, això es el que sento quan el toco, la fredor i el buit ja el noto més amunt, com una aranya enfilant la teranyina, em puja pel braç...


- Et vols convertir en un d'ells?


Admirats, són admirats, la gent se'ls mira embaladits, imaginant mil històries del qui són i perquè hi són, estaria en la ment de molta gent, surtin en mil fotografies i participant de mil històries, admiració? això es el que sempre he buscat, admiració per ser el que no sóc.


- Et vols convertir en un d'ells?
- Calla!... jo no puc ser com ells!
- No?... qui et diu que ja no ets un d'ells?
- Que dius?
- Mira't, escolta't, qui ets? ni tu mateix saps qui ets, ets una màscara freda, buit per dins, anhelant l'admiració dels altres, provocador, solitari, encadenat a un personatge que t'esta devorant per dins...t'estic oferint la possibilitat de convertir-te en allò que t'està costant tan dolor i esforç ... et vols convertir en un d'ells?


Toco, oloro, llepo... res, pedra, així sóc jo?, buit per dins màscara per fora... colpejo, esgarrapo, maleeixo ...vull ser un d'ells?

Saturn devorant un fill

Petita aportació a relats conjunts....

  - Que??

       - ... no em puc creure que estiguis fent això!

   - Carai, dona...tampoc n'hi ha per tant...

       - Deu meu!!!...deu meu!!!!...però tu t'has vist?? has vist com ho estas deixant tot??!!

   - ...vinga no et posis nerviosa, que ens coneixem...no et preocupis per netejar que ...ja netejaràs demà....en vols una mica?

Ja se que no ve massa a cuento, però fa dies que em pregunto, perquè hi ha noies que fan top-less a la platja i quan van a l'aigua es posen la part de dalt del biquini?, la veritat hi ha unes quantes explicacions però no se quina més estúpida.

Més...

La decepció es dura, és present al llarg de la nostra vida, de vegades més suportable que altres, depen de quin grau deixem les nostres expectatives a mans d'altres. Com evitar-la? mai es pot evitar, des del primer moment que som conscients de les nostres pròpies expectatives la decepció es latent. És bo conviure amb la decepció? ni bo ni dolent es part de nosaltres, és bo evitar-la? no és pot evitar un sentiment que no ens ve provocat per nosaltres, l'única opció davant la decepció és evitar arriscar-se, i que aconseguim amb això? convertir la possible decepció en covardia. Volem ser covards?, mala opció, sense risc no hi ha experiències, ni sensacions, ni pensaments, ni sentiments.

Normalment la decepció sempre ve a través de tercers, és difícil veure una decepció provocada per un mateix, es una de les peculiaritats del ser humà, si ja és difícil assimilar les conseqüències de la decepció aliena  les pròpies, encara són més difícils. 

Que fer amb la decepció? res, comprendre-la.