-Has trigat a venir...

- Esperava que et trobessis més bé, com estàs?

- Físicament?

- Si...

- Vaig progressant, ben aviat em donaran l'alta

- Escolta Maria... perdona'm, no volia fer-te mal ni a tu ni a la teva amiga...

- Ja es una mica tard per això, no creus?

En Munir no podia mirar els ulls de la Maria, quan va saber a quin hospital l'havien portat va anar-hi per preguntar sobre el seu estat, va intentar comunicar-se amb el Marc però va ser impossible, l'havia vist alguna vegada a l'hospital quan hi anava a preguntar per l'estat de la pacient de l'habitació 240.

Quan la Maria va començar a millorar, ell va decidir d'anar-la a veure, tenia la necessitat d'explicar-li i explicar-se, tenia tantes coses a dir que no sabia com començar, tenia por del rebuig d'ella, del seu silenci, però valia la pena arriscar-se, era un conjunt de sentiments que tenia dins seus que si no els exterioritzava estava segur que aquests es podririen a dins, deixant un buit encara més profund del que ja tenia. Estava cansat de les mentides i dels jocs, i l'avergonyia tot el dolor que ell havia causat, se sentia responsable directa de la mort de la Mia, i això encara el turmentava mes.

Estava decidit a deixar el seu futur i present a les mans de la Maria.

Quan va entrar a l'habitació i ella el va veure, el va fer entrar, no es van dir res durant molta estona, però hi havia alguna cosa que els unia profundament, el dolor de la desesperació.

La Maria li va explicar les causes de l'accident al seu cos, un parell de costelles trencades, una hemorràgia interna, tot fora de perill, li va explicar que els primers dies desprès del xoc, es despertava a la nit sobresaltada, tenia la sensació que s'anava encongint i encongint dins el llit com si aquest el succionés, es notava petita, petita en una habitació immensa, i l'únic que podia fer es tapar-se amb el llençol tal i com feia quan era petita. No li van voler explicar fins més endavant la mort de la Mia, un pes més a

sobre que tenia, se sentia responsable, i sentia sola, molt sola.

En Munir anava escoltant tot el que li deia mentres li agafava la ma, tot el consol que li podia oferir.

- No et sembla estrany que t'expliqui tot aixó, Munir? justament a tu

- Prefereixo que m'ho expliquis a que no, mira Maria jo l'únic que vull es que et recuperis, assumeixo la meva responsabilitat en tot el que ha passat, no entenc com encara em pots parlar desprès de tot el que he fet.

- Jo tampoc ho entenc, imagino que alguna cosa a dins em diu que t'escolti, les coses no sempre són com un voldrien que fossin, ni son negres o blanques, les accions tenen matisos, nomes cal tenir ganes d'escoltar per entendre, però també s'ha de saber parlar, tenim una cosa en comú tots dos ens sentim culpables de la mort de la Mia...

- A mi em sembla que tenim més d'una cosa en comú, que vols que faci?

- Jo no t'ho haig de dir, ho has de decidir tu

- No puc deixar les coses així... que vols que faci?

- Esta bé, parlar amb el Comissari Moreno, em sembla que fa estona que t'esta esperant

En Munir es va girar i va veure l'home de la porta, es va aixecar i es va atansar a la galta de la Maria, li va donar un peto el més suau que va poder, el més tendre i afectuós, tot amb la intenció que algun dia es poguessin trobar una altra vegada.

Ella va abaixar el cap, tan sols aquest gest la va fer sentir acompanyada, li va alleugerir la tristesa que tenia a dins, un gest tan senzill i fàcil com un peto a la galta.