dilluns, 14 de març del 2011


Poca gent sap el que vol, i aquests des del meu punt de vista són escollits que també saben del cert el que són i qui són . Hi ha també els que anhelen el que tenen i el que són els altres i pateixen en solitud, sense valorar el que ells mateixos han aconseguit, en definitiva és una insatisfacció tan normalitzada com humana, i una pèrdua de temps i d'energia que tothom la sofert d'una manera o altre. 


Si ens fitxen en nosaltres mateixos, qui és capaç d'escriure sobre un mateix amb honestedat? pràcticament ningú, tothom fa servir una careta que el protegeix, no davant dels altres sinó d'un mateix, estic parlant de mi? segurament o potser no, ningú ho sap només jo, i jo ho sé? em conec el suficient per transmetre el que realment sento o vull dir? arribats aquest punt, puc dir amb seguretat que si, em conec el suficient per  treure'm o posar-me la careta, segons quan em convé, es decisió exclusivament meva, l'important es saber quan te la vols posar i quan te la vols treure, i sobretot s'ha de ser el suficientment valent per suportar les conseqüències d'aquestes accions...ningú és perfecte i justament no hi ha res més odiós que la perfecció, que es més interessant? un blau unificat o un blau diferent: segons els núvols, el fons marí, la pol·lució, etc, en definitiva diferent segons les circumstàncies del moment.


No sempre podem dir el que realment volem dir, sóc d'aquestes persones que creuen en la sinceritat absoluta, però m'he adonat que és més còmode una mentida piadosa que aguantar les conseqüències d'una veritat.
Em neguiteja.
Per comoditat, per covardia, per mandra, m'estic qüestionant aspectes de mi mateixa que fins ara creia que eren  increbentables.